El volum que presentem s'inscriu en el projecte de recerca "Els clàssics i la llengua literària: norma i cànon", impulsat per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i dut a terme per la Societat Catalana d'Estudis Clàssics. L'objectiu general d'aquest projecte és mirar de definir la influència dels autors clàssics grecs i llatins en la configuració d'alguns cànons i normes, tant en el camp de la llengua com en el de la literatura catalanes.
Es tracta de detectar, en les traduccions d'autors clàssics llatins i grecs al català dutes a terme des del segle XVI fins al XX, les solucions que s'han emprat per adaptar a l'ús de la llengua catalana determinades construccions sintàctiques d'una especial complexitat —oracions de participi, gerundis, oracions completives i condicionals, l'ús de la veu mitjana grega, etc.— o d'individuar un repertori lèxic específic —retòric, poètic, mitològic, de gèneres literaris, d'innovacions, etc.
D'aquesta manera serà possible establir, mitjançant una comparació entre les traduccions més importants dels autors clàssics d'un determinat període i les obres cultes de creació lliure, si ha existit o no una influència significativa de la llengua de les unes sobre les altres i també si aquesta influència es reflecteix en els continguts literaris. Tot seguint aquest plantejament, els articles que recull el present volum analitzen exemples concrets de l'aportació dels clàssics a l'adopció i l'aclimatació de formes literàries —poesia èpica jaumina, les vides d'Isop, l'idil·li, la tragèdia barroca— i de la difusió dels textos clàssics antics a Catalunya —ús escolar, ecos d'Ausoni en la poesia de Fontanella, traduccions d'Ovidi. L’últim article comenta una narració que rebutja el model clàssic i que mostra l'oposició del seu autor, Manuel Brunet, a l'ideari noucentista.
