En aquesta obra es planteja un recorregut per l’arquitectura europea de l’era de la revolució industrial a través del que fou l’element clau del debat arquitectònic de l’època: l’estil. A partir de la preocupació dels arquitectes vuitcentistes de trobar “un estil propi del segle” es va desgranant l’origen i l’evolució dels diferents estils arquitectònics des de l’època de la il•lustració fins a l’Anglaterra victoriana, passant per la França napoleònica, els regnes de Prússia i Baviera, i la Viena imperial, descobrint, d’aquesta manera, com l’estil no fou una preocupació únicament formal, una moda banal, sinó que darrere de la tria d’unes formes gòtiques o renaixentistes, gregues o barroques, s’amagava la concepció social, política i històrica del comitent, ja fos un particular, ja fos el govern d’una nació. Paral•lelament a la qüestió de l’estil s’aborda el tema no menys important de la renovació tipològica, imposada pels canvis socials i tecnològics, que va exigir un esforç important per part dels arquitectes de l’època que van haver d’inventar nous tipus d’edificis, adaptats a les noves necessitats i aprofitant les noves possibilitats que la revolució industrial oferia, tasca que ha quedat amagada sota l’epidermis decorativista de les construccions, i que sovint la historiografia moderna de l’arquitectura no ha volgut reconèixer. En resum, a través d’aquestes línies es posa en relleu la necessitat de valorar i d’entendre l’arquitectura de l’historicisme i l’eclecticisme més enllà del tòpic i del prejudici i es convida el lector a mirar-la amb nous ulls i a entendre-la com el fruit d’una època de canvis i revolucions a partir dels quals es va anar configurant la nostra societat contemporània
