Una anàlisi exhaustiva de l'obra probablement més traduïda de la literatura catalana, "La plaça del Diamant". La perspectiva de l'exili, amb tot el que representa, marca profundament la producció rodorediana de postguerra. En l'exili, Mercè Rodoreda madura profundament, tant pel que fa a la visió del món com en les lectures que duu a terme i, d'aquesta manera, la seva escriptura esdevé molt personal, expressiva i emotiva, d'una banda, i depurada i essencial, de l'altra. En aquesta obra Carme Arnau analitza amb detall "La plaça del Diamant" i, d'una manera més breu, la segona versió d'"Aloma", que compara amb la primera. "La Plaça del Diamant" - centrada en la Barcelona que la Guerra Civil va destruir i amb una protagonista hàbilment construïda, la Colometa - reflecteix la perspectiva del desterrament, amb les pèrdues que arrossega, des de la identitat fins a la mort mateixa. I és que les guerres esdevenen un motiu central en la producció de Mercè Rodoreda.
