L’Escola de Mestres Sant Cugat de la Universitat Autònoma de Barcelona (1973-1993) va ser una experiència col·lectiva, pionera i socialment compromesa dirigida a la formació de mestres, i fou possible per una suma de complicitats gestades els darrers anys de la dictadura franquista. Es va definir com a democràtica, universitària, professional i catalana i va mantenir aquests principis tant com va ser possible. Durant vint anys va voler fer entendre que la feina que es fa a les escoles és fonamental per a la societat i que la formació dels seus mestres ha de ser un projecte que la universitat i els professionals de l’educació han de compartir. No ha estat fàcil reconstruir, vint-i-set anys després, l’extraordinari dinamisme d’aquell centre, les iniciatives que hi van sorgir o la implicació i la participació col·lectives, perquè es treballava molt però s’escrivia poc i, a més, molts documents s’han perdut. Així, els records dels professors i del personal de l’administració, com també els d’alguns antics alumnes, han estat importants. Fins a la seva integració en el projecte que esdevindria la Facultat de Ciències de l’Educació, la història de l’Escola de Mestres Sant Cugat va ser la d’una lluita constant per mantenir un projecte innovador i arrelat al país davant d’obstacles de tota mena, i aquest llibre vol deixar-ne constància. A més de reconstruir els fets, també ha volgut donar veu als que en van ser protagonistes i han volgut testimoniar l’empremta que el pas per l’Escola els va deixar.
-5%
