Durant uns bons anys, des de final del 2013 a enguany, a la Llotja Sant Jordi d'Alcoi s'han pogut veure trenta-dues exposicions d'art, de cada una de les quals Miquel Cruz ha escrit un text versat o poemàtic tot interpretant-ne el sentit, les intencions, les impressions. Al capdavall, el poeta davant de cada exposició es sent interpel·lat o bé no sap resistir-s'hi i davant aquest continu de creativitat fa un capbussament en el qual ha produït aquest conjunt de pàgines ausades que sorprenents.
Ens trobem així amb la crònica d'un temps —i d'un espai— ric en propostes d'art d'allò més variades, també inesperades però inserides en el que es poden denominar els llenguatges de l'art, manifestacions plenament naturals hui dia, prova de com l'expressió plàstica s'ha desenvolupat si més no des de mitjans del segle passat per camins com més va més imaginatius i creatius, si ho considerem, dins d'una perspectiva històrica. Davant d'aquesta exuberància plàstica, l'escriptura —siga prosaica o poètica— potser d'entrada es veuria en un nivell d'espectacularitat diferent, no s'hauria de pensar en inferior o superior, sinó diferent, ja que l'escriptura busca activar per mitjà de la paraula l'ordre de les nostres idees personals o col·lectives, busca ampliar o modificar la comprensió intel·lectual de cada ésser humà. El text s'expressa en una llengua que ens resulta comuna, però busca entendre de manera nova el que ja semblava dit; l'escriptor es situa en un repte nou, planteja la visió de l'obra plàstica amb paraules que la facen vibrar en els seus sentits inèdits, en els seus conceptes potser intrínsecs.
