A la fi de 1971, llibreries i galeries d'art espanyoles van patir els atacs de grups d'ultradreta, que des de les primeres incursions nocturnes amb pintura, van incrementar vertiginosament el seu grau de violència fins a consumar la destrucció dels gravats de la Suite Vollard a la galeria Theo de Madrid. Tradicionalment, aquestes agressions han estat incloses en una seqüència més àmplia d'atemptats contra la cultura que es van perllongar fins a les albors de la democràcia. No obstant això, les seves circumstàncies suggereixen que van ser accions específiques i planificades que van conformar una autèntica campanya el propòsit era la destrucció d'un símbol: el nom de Picasso. Aquest treball exposa la responsabilitat ideològica d'aquests atemptats i recupera la memòria d'aquells que van esdevenir també a Barcelona, ??on els mateixos grups van usar còctels molotov per arrasar la sala Taller de Picasso i la llibreria Cinc d'Oros, el local reduït a cendres mostrava els restes carbonitzades del seu homenatge a Picasso. Aquesta ofensa a Picasso no va suscitar resposta oficial, ni tan sols a Barcelona, ??ciutat picassiana que, en ple franquisme, va inaugurar un museu dedicat a l'artista i el va ampliar per acollir les seves donacions. Va provocar, però, una resposta artística en forma de projectes privats, i en ocasions clandestins, destinats a desagreujar Picasso, a l'home ia l'artista. Sota el lema «contra la violència, intel·ligència», van constituir espais de conciliació ètica i estètica l'anàlisi aporta un altre punt de vista a la interpretació de la recepció de l'artista, i posa en relleu que, com a model d'actitud, va afavorir l'aparició de conductes intel·lectuals i artístiques crítiques davant el franquisme.
-5%
-5%
